L'embaixada, tota una experiencia

Una setmana desprès estem ja finalment a la espera dels passaports per poder  marxar.

El dimarts passat vem anar a la embaixada, i aquest cop amb tota la documentació apunt vem poder entrar. Quin matí i quins nervis que vem passar. Nomes entrar vem haver de passar per l'arc de seguretat i ens van requisar els mòbils, perquè un cop dins no tinguéssim possibilitat de res. I allà va ser on també un guardia de seguretat en va esbroncar per parlar amb català amb el Quim. Si si, va dir: "Eh señora en que habla que no la entiendo!!!", no se, per ser que estaven a la embaixada, segurament si hagués parlat en anglès si que m'hauria entès. Tela, tela tela!!! Pobre home, aquest es dels que no pot amb els catalans, els americans deuen ser millor.

Un cop dins ens van donar un numero, com qualsevol oficina on es generen tramits i a ha esperar i mirar els marcadors fins que et toca el torn, però per fer-ho tot ben llarg i per matar-nos a nervis, havíem de passar per 3 fases. La primera, et demanaven i et revisaven tota la documentació, la segona et prenen les digitals de tots els dits, que cada cop que entris al país han de quadrar. I tercera i ultima la maleïda entrevista que per sort ens va tocar un americà força amable i cordial.

I allà es van quedar els nostres passaports, i dient-nos que avui dilluns els tindríem aquí, però.... no hi són. Seguirem esperant, total nomes portem 2 mesos esperant.

Així doncs la marxa ja és imminent a la arribada dels passaports.

La veritat es que va ser un dia per recordar, ens vem sentir com si no fóssim res, ciutadans de segona intentant accedir a un super país que ens fa el favor de deixar-nos entrar. De fet, a la cua per agafar el numero del torn, quan ja ens tocava va arribar una americana , la qual va posar davant nostre perquè no hagués de esperar-se com la resta. Ella era americana.

Va ser un bany de realitat per posar-te una mica en la pell de la gent que ve al nostre país i segurament no ens les condicions que nosaltres anem allà.