Tot apunt

Despres d'uns nervis impressionants, apurant les hores a tope, han arribat els passaports i el visat!!!!

Com ha costat, i tan ha costat i tans esforços em invertit en aquesta tasca que ni tal sols em tingut temps de pensar en el que suposa aquesta marxa. Així doncs ja ho tenim aqui, estem en plena aventura americana, ja no hi ha volta enrera.

Tot es apunt, marxem 6 persones, 8 maletes i un contenidor de 13 metres cubics cap a una nova vida.

Ara estarem uns dies sense internet, a la arribada tenim moltisssimes coses a fer. La primera apuntar la Ivet a l'escola, i despres buf!!!! imagineu-vos per un moment començar una nova vida de zero.

Avui ha estat un dia molt intens, i demà serà un dia molt llaaaaaarg, pero apofito per agraïr a tots els amics que avui ens han passat a veure i ens fet unes abraçades plenes d'energia, de desitjar-nos bona sort i que us trobarem moltissim a faltar.

Espero poder escriure aviat.

L'embaixada, tota una experiencia

Una setmana desprès estem ja finalment a la espera dels passaports per poder  marxar.

El dimarts passat vem anar a la embaixada, i aquest cop amb tota la documentació apunt vem poder entrar. Quin matí i quins nervis que vem passar. Nomes entrar vem haver de passar per l'arc de seguretat i ens van requisar els mòbils, perquè un cop dins no tinguéssim possibilitat de res. I allà va ser on també un guardia de seguretat en va esbroncar per parlar amb català amb el Quim. Si si, va dir: "Eh señora en que habla que no la entiendo!!!", no se, per ser que estaven a la embaixada, segurament si hagués parlat en anglès si que m'hauria entès. Tela, tela tela!!! Pobre home, aquest es dels que no pot amb els catalans, els americans deuen ser millor.

Un cop dins ens van donar un numero, com qualsevol oficina on es generen tramits i a ha esperar i mirar els marcadors fins que et toca el torn, però per fer-ho tot ben llarg i per matar-nos a nervis, havíem de passar per 3 fases. La primera, et demanaven i et revisaven tota la documentació, la segona et prenen les digitals de tots els dits, que cada cop que entris al país han de quadrar. I tercera i ultima la maleïda entrevista que per sort ens va tocar un americà força amable i cordial.

I allà es van quedar els nostres passaports, i dient-nos que avui dilluns els tindríem aquí, però.... no hi són. Seguirem esperant, total nomes portem 2 mesos esperant.

Així doncs la marxa ja és imminent a la arribada dels passaports.

La veritat es que va ser un dia per recordar, ens vem sentir com si no fóssim res, ciutadans de segona intentant accedir a un super país que ens fa el favor de deixar-nos entrar. De fet, a la cua per agafar el numero del torn, quan ja ens tocava va arribar una americana , la qual va posar davant nostre perquè no hagués de esperar-se com la resta. Ella era americana.

Va ser un bany de realitat per posar-te una mica en la pell de la gent que ve al nostre país i segurament no ens les condicions que nosaltres anem allà.

I altre cop cap a l'Embassy of the U.S.

I tal com havia de ser, allà en plena natura  tranquilitat i fresquesta va arribar finalment el formulari 797 que era l'unic que ens faltava per completar la documentació requerida per la obtenció del visat.

Per tan ara ja estem preparats per anar a l'entrevista. Demà tornem a Madrid, a intentar superar la estranya entrevista. A la tornada espero saber quan podem marxar cap a EEUU.

Marxem de vacances

Segueixen les males noticies pel que fa al nostre visat. Ens veiem obligats a anular la cita per el proper dimarts 14 d'agost en el que haviem d'anar altre cop a Madrid a l'embaixada americana. Ens falta encara un formulari que a dia d'avui encara no tenim i que encara no tindrem ja que hi algunes coses que estan investigant referents a la empresa. Per tan encara no tenim ni idea de quan podrem marxar, i com sempre us dic el mes preocupant es l'escola de la Ivet comença, però ella no podrà. Però pels que ja em coneixeu, tot a la vida te coses positives, i aquesta es que marxem de vacances. Ja ens em cansat d'esperar que arribi tot plegat, així que marxem de vacances, anirem i vindrem sempre pendents del que ens diuen els americans, però de moment marxem a la fresca cap a Camprodon i desprès i si seguim sense noticies anirem a acabar com cada anys les vacances al Stel.

Com sempre en les nostres vides, sort de la nostre autocaravana.

Aixi doncs, fins a la tornada i bones vacances a tothom.